Deconstructing Raval: La palmera yonki

Tenia que tornar a passar un dia o altre. I es que vivint i treballant en un barri, rodejada cada dia de jonkies, senyoretes que fumaven vingudes de molt lluny i senyors que porten el tetra-brick de vi sota el braç, tenia que passar.

I es que des de fa uns quants anys la havien destinada a un nou barri. Li van prometre que posarien les millors instal·lacions per reactivar i modernitzar el barri: hotels de luxe, museus, la filmoteca. I deixant de banda la gent ho van construir, però la gent encara vivia a cases on les parets es queien, amb el mobbing immobiliari fen-los pressió, entre les cases de barrets i els senyors que vigilen les senyoretes que fumen i et venen allò què no venen a les farmàcies legals... però això ja ho arreglarien.

Però vet aquí que va passar que els nous edificis s'acabaven, però no s'omplien, la gent del barri tenia que llegir massa cops als diaris tot el que passava als seus carrers i no eren precisament inauguracions de edificis. Però ella continuava orgullosa, verda i fent la seva feina al mig del parc.

I va començar a donar-se que allò no s'acabaria mai, cada dia estaven els mateixes senyoretes, venedors i consumidors, de tan en tan si que hi havia algun grupet nou i algun que desapareixia desprès d'alguna noticia apareguda en primera plana, però sempre eren els mateixos.

I ella ja no podia més tenia que evadir-se d'alguna manera. I un dia, una cervesa mig plena va acabar als seus peus, i no sap si va ser la calor, o la desgana, però des de aquell dia, no se'n recorda de quantes cervesetes ha begut amb els col·legues que venen a veure-la al parc, per la nit i desprès per la tarda. Al principi només els caps de setmana i ara ja no sap quan és cap de setmana.Feia cuatre dies fins i tot xarrupava les ultimes gotes d'un tetra-brik de vi.

Masses dies al sol de les mirades perdudes dels jonkies, de les mirades fredes de les senyoretes que fumen, de les mirades atentes dels venedors de falses il·lusions, de les penetrants dels carteristes... I ara mira-la, plena de pols, l'un dia verda brillant, prometedora i orgullosa que ha anat veient como queien els seus companys, no ha pogut mes i s'ha deixat portar. Aquest matí me la he trobada i no ha pogut dir ni bon dia...